La nostra infantesa està vinculada a una àvia infinita. Una àvia que va tenir sempre la clau d’entrada al país dels somnis i mai no en va tancar la porta. La mantenia només ajustada, sempre a punt d’obrir-se de bat a bat per sorpresa. Ens va saber convertir en la més il·lustre ciutadania d’un regne màgic on no només tot era possible sinó que, a més, era molt divertit.
Quan recordem aquells primers anys dolcíssims de les nostres vides retrobem palaus i cabanes, vaixells, cohets, cuines i banquets, desfilades de moda, obres de teatre, grans concerts de gala, expedicions per selves exòtiques, tresors fabulosos, heroiques escalades, pocions màgiques, remeis miraculosos, personatges estrambòtics...
El món que l’àvia ens oferia estava ple de botons i cordills, coixins, draps, mocadors, llençols, papers de diari, taps de suro i tota mena d’objectes quotidians que a les seves mans guanyaven el poder de convertir-se en tot el que calgués. Jugant amb ella mai no ens faltava de res tot i no tenir gran cosa. Sempre hi havia una capsa en algun lloc que contenia exactament el que ens calia per a afrontar tota mena d’aventures, practicar de maneres sempre atípiques tots els esports imaginables o celebrar amb el màxim esplendor tot tipus de grans esdeveniments.
Per que l’àvia sabia guardar cada cosa al seu lloc: una caixa de galetes Birba, un pot de Nescafé o de ColaCao degudament etiquetat, un calaix secret, un racó d’armari o l’interior d’un llibre es convertien en el cofre de cada tresor. També al seu cor tenia una caixeta per a cada un de nosaltres i ens ho demostrava sovint, en secret, per fer-nos sentir especials i únics.
En els moments més difícils de cada un dels seus néts, podia convertir un plor en una rialla amb només una mirada. Una paraula seva, una ganyota o un gest i el món sencer es transformava. Totes les nostres pors i tristeses, les injeccions, les malalties, les operacions, les pèrdues més doloroses, ens eren menys terribles al seu costat.
Amb serena eficàcia, l’àvia va saber sempre endreçar els nostres petits móns: desenfadava enfadats, tranquil·litzava espantats, curava malalts, rentava bruts, pelava peluts, cosia descosits, arreglava espatllats, divertia avorrits, alegrava tristos, pentinava despentinats, espolsava enfarinats, trobava amagats, adormia desperts i despertava adormits però la seva gran especialitat va ser sempre alimentar els afamats i fins els que no tenien gana fent-nos repetir i “tripitir” de tot el que es portés a taula.
També va nodrir els nostres esperits descobrint en cadascú talents, habilitats i virtuts que sovint ningú més havia descobert. A vegades, hom pensava que havia fet una malifeta i als seus ulls només hi apareixia la demostració inequívoca d’un nou talent ocult fins aleshores. Quan passava això també comprenies que una vegada havia estat bé però que era millor no repetir-ho i era un mateix qui es renyava mentre ella l’aclaparava amb elogis deliberadament exagerats.
L’àvia tenia una manera de parlar vistosa i colorista. Havia anat enriquint un llenguatge propi fet de jocs de paraules, frases fetes de collita propia, divertides onomatopeies i bromes recurrents que cada vegada guanyaven nous sentits. Els més menuts eren “ratolinets ensucradets i macos”, quan quelcom estava molt bé “hi cantaven els àngels en cos de camisa”, quan li deies “gràcies”, et responia “vostè les té totes”, els litines eren “aigua que pica”, el peix arrebossat que no ens agradava es convertia en el “peix que fa garranyec” i ja era boníssim.
Reinventava les coses i les persones amb disfresses i vestits, però també amb paraules que tenien el poder de magnificar qualsevol cosa i fer-la brillar amb llum pròpia i nous colors molt més vius. I així són la nostra estima, l’immens agraïment i l’intensa tendresa que sentim per tot el que vam compartir amb ella: lluents, dolços, plens de colors... màgics.
Els seus néts, a mesura que ens hem anat fent grans, hem entès que aquesta permanent sensació d’abundància que ens encomanava l’havia après en els pitjors moments de més mancances. I també que la perenne alegria que escampava als quatre vents l’havia destil·lat, a base de saviesa, de tot el dolor i la tristesa d’un món, el de les persones, que sempre va sentir i viure com a part d’ella mateixa. Així, tot i anar perdent la innocencia infantil, la nostra fascinació envers l’Àvia Teresa enlloc d’atenuar-se ha crescut encara molt més.
No hem conegut cap altra persona tant capaç com la nostra àvia de sentir directament des del cor dels altres. De tots i cada un dels altres. També, per la manera que tenia d’estimar la natura i, molt especialment les flors i les herbes aromàtiques, sospitem que coneixia els misteris del seu llenguatge secret i que, per exemple, era capaç de fer-li entendre a l’espígol com s’havia de convertir en una pinya aromàtica.
Avui, com quan érem petits, ens pensem que estem tristos. En aquest cas per la seva pèrdua. Però l’hem conegut i estimat d’ençà que vam néixer i, poc a poc però seguidet, com sempre ho va fer tot ella, anirem descobrint que en realitat es tracta del seu darrer gran truc i el més meravellós de tots: des de l’equitat i l’immens amor que van guiar tota la seva vida, ha repartit els tresors màgics de la seva personalitat única entre tots nosaltres per que els poguem portar amb nosaltres, al cor, ben desats en una capseta. I ens orientaran, confortaran i acompanyaran en tot el que fem a partir d’ara.
Com els boixacs que sempre va plantar arreu, nosaltres hem germinat, brotat i crescut. I florirem arreu, fem el que fem, sabent, com ens va ensenyar, que el que farà segurs els nostres camins serà que els fem SEMPRE estimant.
Gràcies, Àvia!
I tu si que les has tingut totes.
Gener de 2.010
Agraïment dels seus 23 néts
a la nostra Àvia “Titus” Teresa
per tota una vida d’amor
